barra

ALGUNS ASPECTES BÀSICS SUSCEPTIBLES DE REFLEXIÓ

Enric Franch efranch@efdpc.com


En aquests últims anys, extraordinàriament dinàmics a tot el món i especialment al nostre país, a més dels múltiples projectes i realitzacions duts a terme, s'ha plantejat un gran nombre d'interrogants. Ara, en una situació de crisi profunda, és el moment de reflexionar i reformular aquelles qüestions que d'una manera o altra vam deixar de banda. És possible que la feblesa de la nostra situació actual -tant política, com econòmica i cultural-, arrenqui precisament del fet d'haver començat, com passa moltes vegades, «la casa per la teulada». Ara és el moment que potser ens cal de debò furgar pel fons dels calaixos, buscar en els racons i preguntar als solitaris. Els grans projectes i equipaments museístics ja són prou coneguts i no ens diuen res més del que ja sabem. És per això que el més fàcil, segurament, és cercar les preguntes adequades en els llocs més petits i en les perifèries. Els temes que volem tractar es refereixen al disseny, al patrimoni, als museus i a l'aparença de les coses. Hi ha indicis que aquesta reflexió -en el marc de la situació actual; cultural, social, econòmica i política- ja s'ha encetat, per això cal esperar que les converses que ara es proposen sobre les diferents qüestions a l'entorn del tema esdevinguin motor, estímul i font de coneixement perquè el treball que en resulti sigui millor, més conscient i més ben fet.

Qüestions bàsiques quant a la salut de la cultura contemporània relacionades amb el patrimoni cultural, els museus, la formació dels individus i la comunitat i, també, amb el disseny


Primer

El paper del passat i de la història en el desenvolupament de l'home, la comunitat i la cultura. La naturalesa i el pas orgànic de l'ahir al present i el trànsit cap el futur; què n'aprofitem?, què hi hem de canviar?, què volem?; allò que ens ve donat o construït, allò que creem i allò que ens transcendeix -si creiem que hi ha quelcom més enllà de les coses i els homes-. La funció del mite i del logos en la cultura contemporània i la necessitat del binomi mite-logos.

Segon

D'una banda, la natura i el paper de les imatges enteses com a figures* del món, per comprendre la nostra realitat i assegurar la formació integral dels individus i la seva relació amb els altres. Per una altra banda cal veure les imatges com a possibilitat tècnica, produir-les i utilitzar-les per a la construcció i reproducció del nostre entorn. És precisament per la importància de les imatges que cal veure la diferència entre la còpia o les representacions i la realitat, o sigui, cal qüestionar-se seriosament el difícil problema de la veritat de les imatges: les que veiem, les que produïm, les que exposem, les que utilitzem per fer present una figura o una idea, un sentiment o una realitat transcendent. També, les que utilitzem, junt amb altres formes de representació, construint textos complexos -si això és en realitat possible- per descriure i explicar el nostre univers. Cal, doncs, comprendre les imatges en relació amb el llenguatge entès d'una manera estricta.

Aquestes velles qüestions, avui més que mai, han de ser al centre de la nostra reflexió intel·lectual perquè són fonamentals per a la comprensió de la cultura i la creació contemporània. Cal buscar respostes i prendre posicions per tal d'avançar amb coherència en el nostre treball pràctic. Les imatges han envaït tot el nostre entorn immediat i culte. Avui tenim uns recursos, impensables abans, per a la producció i distribució tècnica d'imatges i representacions, per a la creació de símbols, de ficcions i simulacions molt complexos i gairebé perfectes, també podem reproduir-les molt ràpidament i transportar-les a gran distància utilitzant els sistemes de comunicació tradicionals i sobretot fent servir la informàtica i la tecnologia digital i internet. Avui el món s'ha fet petit i pràcticament tot sencer és visualment al nostre abast. Avui és imaginable pensar en la possibilitat de crear mons de ficció, aparentment veritables o falsos, tant en l'àmbit de la vida quotidiana, com en els de l'art i de la ciència. Aquests mons artificials, construïts tècnicament per nosaltres, podem experimentar-los i fins i tot viure-hi dins. Avui les imatges que mostren i informen dels fets de la vida quotidiana i les imatges dels mons de ficció que omplen el nostre entorn són una mercaderia, són els productes de les indústries de la comunicació, de la informació, de la seducció i de l'oci. Les imatges són extraordinàriament importants a hores d'ara, tant pel seu paper en els processos de conformació de la realitat immediata, com pel seu valor dintre del mercat i de la nostra economia. Avui, però, no sabem gaire bé què significa tot això, ni com hem d'actuar per assegurar la llibertat, la diversitat i la formació per a un desenvolupament adequat, tant individual com col·lectiu.

Tercer

La naturalesa i el paper de la bona forma,* entesa com a matèria o estructura espacial dels cossos i de les imatges, de les representacions i de les relacions entre les coses. La bona forma, seguint Max Bill, és la forma de l'objecte natural; un objecte que mostra allò que succeeix en ell mateix, és a dir, que fa present els seus mitjans i les regles que s'estableixen per definir-se com a tal; un objecte que fuig de l'abstracció i de la figuració; un objecte concret en el sentit que s'aparta del domini semàntic del sistema en què es troba a favor dels seus elements constitutius i de les seves relacions immanents. La bona forma es desenvolupa a partir de la funció de l'objecte i de les condicions tècniques necessàries per a la seva fabricació; correspon a un objecte que compleix totalment les seves finalitats inclosa l'estètica; incorpora tots els sistemes de valors ètics, abraça tots els àmbits de la vida i tendeix a la formació completa de l'individu al qual es dirigeix. Cal veure, però, el seu sentit dintre dels processos d'exposició, de comunicació i de patrimonialització; la seva qualitat constitutiva i la seva adequació estratègica, observades totes elles en cada cas concret, segons siguin les intencions que s'hi pretenguin. Finalment cal veure el seu valor i la seva funció entenent-la com a model cultural i referent en cada context i situació concrets i segons l'ús que tingui.

Hem d'assegurar que les nostres construccions i propostes ens portin a un fi alliberador i al desenvolupament de les potencialitats dels individus i dels grups. Hem de dominar els instruments i processos tècnics disponibles per construir un món on els objectes i les formes ens portin cap a un individu interessant,* un entorn millor, més global i més harmònic, una societat més cohesionada i responsable, més lliure i millor.

Per tot això el disseny, entès com a disciplina global i crítica, té molt a dir i a fer.

Quart

El paper de les institucions culturals. Les institucions són mecanismes d'ordre social de cooperació que normalitzen els comportaments dels individus i dels grups. El funcionament de les institucions implica l'elaboració de regles i normes de funcionament objectives i gairebé sempre poc flexibles (o sigui, que requereixen un cert nivell de burocratització) per tal d'aconseguir un propòsit de manera efectiva considerat aquest com a bé social, o sigui, normal per al grup. Les institucions són mediacions, organitzacions generalment integrades, pròpies de l'Estat i orientades al servei públic. En l'àmbit de la cultura, les institucions pròpies de la democràcia són instruments que hem creat per aconseguir d'una manera ràpida i efectiva objectius per al bé comú i també per oferir als individus els instruments de què no disposen i que els són indispensables per tal de poder accedir a objectius culturalment més ambiciosos. Les institucions transcendeixen l'individu i tendeixen a imposar-se-li. Com totes les mediacions, les institucions en cada cas ens aporten alguns avantatges però, al mateix temps, ens amaguen algunes qüestions importants o incorporen alguns aspectes negatius que poden ser fatals. Avui en general es pot dir que la majoria d'institucions tendeixen a la burocratització en el sentit negatiu i a funcionar amb criteris de gestió tecnicoadministratius, deixant de banda els valors fonamentals i objectius de la cultura i del desenvolupament dels individus. També cal dir que les institucions, en la majoria dels casos, per damunt dels objectius primers esdevenen instruments del poder de l'Estat, dels grups d'interessos o dels partits, de tal manera que es produeix una pèrdua de la seva funció bàsica. El pes que adquireixen com a eines de l'administració implica una pèrdua de la visió global de la cultura i un enfortiment de l'Estat, fet que significa el debilitament de l'esfera pública entesa en el seu sentit clàssic. És per tot això que és imprescindible, simultàniament, apropar-les a les necessitats fonamentals dels homes i utilitzar-les i modernitzar-les sense oblidar aplicar-hi una crítica constant per mantenir viu el seu sentit últim.

Cinquè

L'objectiu fonamental de les polítiques culturals és, segons crec, el desenvolupament de l'home centrat, de la comunitat; és assegurar la cohesió del grup on pertany, la continuïtat, l'adequació i la qualitat de l'entorn en què viu. El primer pas que hem de fer per poder seguir aquest camí, un cop superat, podríem dir-ne un primer estadi biològic, és la imprescindible comprensió global de la realitat on l'individu viu i dels processos de significació, comunicació i producció que fa servir. És a dir, cal saber, des de nosaltres mateixos, on som i quins instruments tenim. Entendre la natura i la cultura com un univers únic construït per l'individu, més ben dit, per tots nosaltres. Un univers on l'individu sol i junt amb els altres i amb l'eina que suposa el llenguatge, hi ocupen el lloc central. En aquest univers, la cultura engloba l'àmbit immediat de la vida quotidiana i els àmbits de l'art i de la ciència. Aquesta concepció global de la realitat situa en l'eix principal els processos de formació integral de l'individu, però, no un individu sol, ja que la seva pròpia condició d'home centrat i els instruments que utilitza, el llenguatge, fan que es concreti com a ésser, ésser que certament fa referència a ell mateix, però també, i necessàriament, als altres. L'individu és, per natura, un individu social. La vida de l'individu, tal com recorda Richard Sennett, es completa psicològicament mitjançant els mateixos actes que integren aquest individu a la societat.

La nostra realitat, però, la nostra societat i la nostra cultura són dintre d'un univers dinàmic i canviant, i per tant, la nostra vida esdevé per la seva pròpia naturalesa conflictiva. El conflicte, doncs, és un aspecte inherent de la nostra cultura. Els individus junts, jo i els altres, han de desenvolupar-se fent seus o superant les contradiccions en què es troben immersors. Avui les polítiques culturals han d'ajudar -o facilitar els instruments necessaris- per tirar endavant aquest procés de creixement dels homes. La capacitat que té de transformació l'individu junt amb els altres, en cooperació dintre del grup, esdevé un procés de superació doble, de creixement individual i de la comunitat. La cooperació és finalment un dels pilars fonamentals del desenvolupament de l'home i de la humanitat. L'individu, amb els altres, ha de trobar el camí per a la transformació necessària i l'instrument bàsic que necessita per a aquesta cooperació és el llenguatge. Només podem solucionar els nostres problemes parlant amb els altres. És per això que les polítiques culturals i els processos de planificació, gestió i producció no poden reduir-se a normes i a conceptes abstractes, sinó que han de basar-se en relacions personals, entre individus concrets, sobre problemes comuns i també concrets, i en la comunicació verbal.

Avui dia, soterrat en les contradiccions de les societats contemporànies extraordinàriament complexes i altament tecnificades, l'individu no es pot desenvolupar íntegrament si no ho fa aprofitant la seva capacitat de comunicar-se, en comunió amb els altres i buscant amb passió i lliurement l'excel·lència. Només una comunitat formada en la cooperació -o sigui, sumant forces actives i passives d'homes interessats-, pot transformar la societat des del lloc central que li correspon per poder així assolir una situació millor. El que interessa en aquest procés són les forces individuals, és l'acció, la passió i el goig de tots i cadascun dels homes i dones que hi intervenen. Cal ocupar-se, doncs, de la cultura en majúscula -podríem dir la il·lustrada- dels individus i dels instruments bàsics que necessiten, tot parant l'atenció necessària en les relacions mútues en la vida de la col·lectivitat.

Problemes del patrimoni, de les imatges i el seu valor, de la bona forma, de l'exposició, de les institucions, dels museus i de les polítiques culturals


Sobre el patrimoni

Avui generalment en el nostre entorn professional acceptem que el patrimoni és una cosa feta, un objecte o document del nostre passat, una resta material o immaterial que seleccionem d'entre tot allò que hem deixat enrere i que estudiem, conservem i en donem notícia. També acceptem que el nostre patrimoni és allò que la llei defineix com a tal; així el patrimoni s'entén com un subjecte legal. També acceptem, potser d'una manera innocent, que el patrimoni es concreta en informació; informació entesa en la majoria dels casos com a ens que es defineix a partir de l'equació: emissor/missatge/receptor en un context determinat.

El patrimoni, tanmateix, és una realitat molt més complexa, és una construcció històrica, social i cultural que es realitza en la recepció. Un objecte no és patrimoni en sentit estricte si no ho és per a un individu concret que viu en un lloc també concret. Des d'aquesta perspectiva, el patrimoni és tot allò que hem dit abans però cal afegir-hi la seva capacitat real, pràctica, de donar una identitat als individus i coherència a la comunitat en què viuen. És, per tant, un objecte, concepte o fet que lliga la història al desenvolupament dels individus, a la comunitat que formen i al territori que comparteixen. Una societat democràtica i lliure ha de buscar la veritat en la seva història i incorporar en el mateix pla totes les interpretacions possibles per tal de conformar críticament, fent-lo seu, el llegat del seu passat per construir-hi una identitat oberta i tolerant. Des d'aquesta perspectiva, els processos de patrimonialització són més que processos de comunicació abstractes: són rituals de cultura i de formació integral dels individus i de la comunitat. Si acceptem aquestes premisses, el treball sobre el patrimoni i el disseny de les estratègies i els sistemes d'exposició han d'enfrontar-se a problemes nous i a una complexitat que cal abordar en profunditat.

Sobre les imatges i el seu valor

L'acostament al món, ens diu Simmel interpretant Goethe, mitjançant la percepció, la intuïció directa determinada per la nostra sensibilitat, ens permet, com ja hem dit, construir figures, o sigui, imatges acotades, podríem dir-ne: aspectes de la unitat del cosmos natural. La figura, percebuda, presa de manera visible té plena realitat. La figura, com a tal, és la revelació directa de la idea, entesa aquesta no com a concepte abstracte i separat, sinó com a unitat natural que engloba forma aparent, matèria i situació, objecte i subjecte. L'observació acurada, la pura visió, correspon al «fenomen original», a l'Urphänomen,* aquell que no ens remet a cap altre. L'observació típica, anàloga en grups complets de fenòmens i la facultat en l'observador del judici visualitzador* ens permeten definir lleis naturals. Les lleis objectives i les regularitats de les estructures que sorgeixen d'aquesta manera, diu Goethe, revelen l'essència de la biologia. És per això que en l'observació immediata, temporal, allò intemporal, universal, es fa present en una forma particular. Walter Benjamin, estudiant la presentació que fa Simmel de la idea de veritat de Goethe i en particular de l'Urphänomen, fa una transposició estricta d'aquests conceptes passant-los del regne de la natura al domini de la història.

L'observació acurada, però, la pura visió, implica una formació prèvia i la participació activa de l'observador, així la figura esdevé matèria de coneixement i de transformació de l'individu. Conseqüentment, podem dir que l'individu centrat, ho és en relació amb la seva capacitat d'experimentar, globalment i profundament, per finalment comprendre visualment el seu entorn i la seva cultura.

Aquestes idees ens marquen un punt de partida, un camí per a la comprensió de la nostra realitat, entenent l'entorn natural i la nostra cultura com una construcció global humana que es manifesta mitjançant les imatges que mostra. Evidentment, aquesta possibilitat cal experimentar-la i fer-la nostra.

Avui en una cultura on les imatges icòniques i les representacions són les dominants es fa imprescindible una teoria convincent que expliqui la natura d'aquestes construccions.

La bona forma de l'exposició, dels objectes i de les imatges en els processos de ritualització

Els processos de ritualització són mecanismes fonamentals per a la transmissió i la recepció dels mites, les idees, els raonaments i la informació. Són processos mitjançant els quals es transmeten i es consoliden els models culturals i els seus valors. Els processos de ritualització tenen una estructura precisa. Aquesta es repeteix sempre de la mateixa manera, pot arribar a ser molt complexa, però generalment, malgrat això, es reconeix fàcilment. En els processos de ritualització els objectes, les imatges i els procediments que hi intervenen i la forma de la seva exposició són determinants. Cada procés té uns components, un espai i un temps amb uns ritmes particulars. Els processos de ritualització garanteixen la integració dels individus que hi participen en el seu lloc i en el seu grup i la consolidació de la identitat individual i col·lectiva que el mite i el ritu impliquen.

En una societat secularitzada i democràtica, on el coneixement és encara limitat quan ens referim a l'home, a la cultura i a la societat, no poden simplificar i reduir amb abstraccions esquemàtiques la realitat en què vivim, hem de recórrer, encara, als mites i als ritus orientant-los vers la recerca de la veritat, el desenvolupament i l'acció moral de l'individu, l'acceptació de la diferència i dels altres, en un context de llibertat d'acció i de varietat de situacions per aconseguir avançar en el nostre desenvolupament.

Sobre l'exposició; dels objectes i les imatges

Actualment a la ciutat no es reconeix allò que és determinant per al nostre desenvolupament i per a la nostra acció moral. Avui la figura, la imatge dels llocs de la cultura, del poder, de la religió, del sexe i de la intimitat queden diluïts en una diversitat confusa i en les representacions del turisme i del consum. De fet, el nostre àmbit públic, lloc on creix i es cultiva l'individu, l'home complet, s'ha fragmentat i diluït en el mercat, on tot, incloses les imatges, es compra i es ven. La forma dels elements que constitueixen la nostra cultura, la seva figura, deixa de funcionar com a model de referència i de formació integral. La unitat del món, l'entorn natural i cultural, entesos com una globalitat, es fragmenta en una infinitat de representacions independents en les quals no es reconeix allò que els és específic i allò que els és diferent; s'hi perden les referències més cultes, i els models que funcionen bé en el mercat es reprodueixen ràpidament i ho envaeixen tot; les imatges de la cultura s'han convertit en mercaderies, les de la modernitat en moda i la informació cada vegada més es redueix a un producte de consum i tendeix únicament al benefici econòmic de les indústries de la comunicació. Avui dia la qualitat de les formes i la seva adequada utilització en els processos de ritualització cultes esdevenen impossibles. Actualment tot s'hi val si algú ho compra i, conseqüentment, el valor de les coses, de la seva imatge i dels seus processos constitutius es redueix als mecanismes de producció d'objectes per al mercat.
Sobretot en els museus i en els processos de patrimonialització, en l'exposició, l'aparença, la figura, la bona forma, la qualitat i l'adequació dels objectes, les imatges de les coses i les representacions que hi intervenen són fonamentals. Cal considerar la naturalesa de les formes, la seva condició constitutiva i estratègica i també el seu valor com a coneixement i referent simbòlic i finalment la seva relació amb altres formes lingüístiques a l'hora de constituir construccions o textos complexos. En el nostre treball de projectar o de realització de projectes cal introduir mecanismes de valoració formal i moral que estimulin l'esforç necessari per arribar a l'excel·lència i poder superar les tendències que ens porten a una anomia que ho envaeix gairebé tot.

Sobre les institucions i els museus

Avui en general, i particularment al nostre país, les institucions -i molt significativament els museus- o s'han tancat en una pràctica tradicional o en l'anar fent, o han saltat endavant portats per les acceleracions característiques de finals del segle XX. També, a hores d'ara l'espai, el temps i la nostra percepció del jo han sofert canvis extraordinaris que encara no hem entès ni hem assimilat. Aquestes transformacions en el nostre context i en nosaltres mateixos ens han portat a una nova situació que hem de comprendre en profunditat.

Els museus portats per una falsa idea de modernitat i democratització s'han integrat, sense adonar-se'n, al mercat de la indústria cultural influïts pel màrqueting i les tècniques i procediments de la gestió i administració d'empreses. En aquest procés de racionalització, basat en instruments tècnics i en una gestió aparentment objectiva, en l'obtenció, directament o indirectament, de recursos econòmics privats i en un control economicista, s'ha reduït el pes dels valors i de l'excel·lència fonamentals per garantir el paper del museu com a dinamitzador i referent de la cultura. També la mateixa falsa modernitat ha fet creure que el desenvolupament d'una normativa administrativa era la solució per a la gestió eficaç i objectiva. Però aquesta opció ha portat a una burocratització paralitzant i en molts casos, com s'ha vist en alguns concursos, ha aixecat una barrera que ha impossibilitat una visió global dels problemes i el treball ben fet i, per tant, hi ha provocat l'abandó dels valors estètics i culturals imprescindibles. Per últim també, moltes institucions culturals han estat raptades per les polítiques de partit, i les ambicions de grups de poder condicionen subtilment la llibertat imprescindible per a la creació i la transmissió dels valors culturals excelsos. Això és també una de les moltes raons que han fet abaixar el llistó dels projectes culturals deixant de ser emblemàtics i models de referència per a tota la comunitat i en particular per als especialistes, professionals i estudiants. En relació amb aquesta situació, algú ha parlat d'una certa «fascistització» de les actuals societats democràtiques.

És per això que, segons el meu parer i d'acord amb un programa de reconstrucció de la modernitat, els museus s'han de replantejar seriosament la seva funció última, ja que com a mediadors i gestors del processos de patrimonialització, han de treballar per afavorir el desenvolupament integral dels individus i de la comunitat a la qual pertanyen. Els museus s'han d'enfrontar a problemes políticament incorrectes assumint el seu rol identitari i influint en les persones i en els grups als quals serveixen. La institució «museu» ha de complir amb la seva funció social bàsica, enfortint l'esfera pública, i ha d'adquirir la credibilitat i el prestigi necessaris per fer-ho. Com a institució, democràtica de debò, ha de buscar l'excel·lència per servir com a model de referència i posar els instruments necessaris per tal que tot allò que nosaltres sols no podem fer, la seva estructura tècnica ens ho possibiliti.

Sobre les polítiques culturals

Actualment gairebé sempre les polítiques culturals es proposen com a generalitats o com a eslògans. Tothom està d'acord i accepta que la cultura és important i que té un paper fonamental i dinamitzador, tant per a la formació dels individus i de la comunitat, com per al creixement econòmic. El problema es planteja, però, en el moment que aquestes qüestions no es concreten de cap manera i, conseqüentment, la gestió i la pràctica de cada dia s'imposen i sense voler-ho l'acció política esdevé incoherent i sense horitzó. És per això que finalment prevalen polítiques que, més que una altra cosa, semblen estratègies de partit que busquen per damunt de tot la consolidació del mandat o satisfer els interessos particulars d'algun individu concret o d'un lobby dominant. En l'àmbit de la gestió del patrimoni es perd la visió global dels problemes, els responsables no s'enfronten a les situacions en tota la seva complexitat ni tampoc s'hi dediquen els recursos o els instruments tècnics i de coneixement indispensables per superar-los.

El model que aquí es defensa vol ser una alternativa a les dinàmiques dominants, a allò que s'imposa amb una gestió de les restes del nostre passat i de la memòria utilitzant-les principalment com a mitjans del creixement econòmic i per al turisme, i convertint-les en meres mercaderies. No es vol que en gestionar-les segons les estratègies i utilitzant els mecanismes específics del mercat, en reduïm el potencial cultural i les convertim en simples imatges per al consum de «cultura». Es fa difícil pensar-ho, però es imprescindible desenvolupar polítiques amb instruments concrets per buscar l'excel·lència, valor clau per al desenvolupament integral dels individus, estímul per a la seva acció moral i factor decisiu en la creació d'una comunitat forta. Cal, però, assegurar el traspàs orgànic i l'equilibri harmònic entre la nostra societat passada i la ideal que volem per al futur. Hem de posar-hi els instruments per corregir els desajustaments existents i, finalment, cal també que reforcem la cohesió de la nostra comunitat i millorem les potencialitats basades en el coneixement. Cal superar les visions innocents i l'engany de la democratització de la cultura basada en fàcils arguments populistes i enfrontar-se a la necessària i urgent transformació estructural del nostre país.